Esforç, miniatura i diversitat

El professor Ramon Margalef (1919-2004) fou un destacat ecòleg català, d’àmplia projecció internacional. El seu cognom ve de “marg Halāf”, que en àrab significa “el prat de Halāf”. Un antropònim andalusí que, doblat de topònim, també és la denominació d’una població del Priorat. Precisament del Priorat provenia la família de Ramon Margalef, antics vinyaters del poble de Capçanes, d’on van haver de marxar a la darreria del segle XIX a causa de la fil·loxera. L’ecologia catalana moderna, per tant, té les arrels al Priorat i vincles evidents amb la història de la comarca.

Aquesta evocació transcendeix l’anècdota. Rescata un fil històric significatiu. Ens trasllada a una realitat territorial antiga, a un dels estrats que el pas del temps ha dipositat en el migjorn català. De l’edat del bronze ençà, tres mil·lennis d’ocupació humana progressivament intensa han modelat un paisatge vigorós, suportat per una geomorfologia accidentada, “cataclismàtica”, en la literària interpretació que en féu l’escriptor Josep Pla. El paisatge del Priorat, en efecte, és la decantació de moltes transformacions territorials lligades a un ampli ventall de cultures diferents. L’ecologia, que incorpora el temps en el seu discurs, ajuda a comprendre aquesta dimensió històrica de la realitat territorial.

Hi ha evidències arqueològiques d’assentaments humans al Priorat des del Paleolític, amb presències igualment evidents durant el Neolític i el Calcolític (de 300.000 anys enrere fins al segle XIX aC). Sabem que a cavall de l’edat del bronze i l’edat del ferro, entre els segles X i VI aC, ja hi havia activitat minera al Priorat. Ho testifiquen, entre altres, les restes del poblat preibèric de Puig Roig del Roget. Sens dubte es tractava de petits grups humans marfosos en un paisatge pràcticament primigeni, bàsicament preantròpic. Però ja van començar a transformar-lo amb les seves extraccions i també, és clar, amb les activitats agrícoles i ramaderes lligades a la seva subsistència. I van escollir per instal·lar-se un àmbit litològicament singular, el mateix que en segles posteriors ha acollit assentaments amb especial significació religiosa o cultural: els gresos triàsics del Buntsandstein, roques d’un atractiu color rogenc. I tan rogenc, només cal remetre’s a la toponímia: Puig Roig del Roget, a l’actual municipi del Masroig...

Primer tots aquest pobladors antics preibèrics, després els ibers cossetans, els romans i els cossetans romanitzats, els andalusins com aquell Halāf posseïdor d’un prat, els catalans que hi van arribar més tard procedents de la Catalunya Vella mescla, a son torn, d’ibers septentrionals romanitzats i visigots (amb algunes gotes de sang fenícia, segurament), els jueus tortosins que s’interessaren per les mines i tota la gent d’arreu que hi ha fet cap modernament han modelat el paisatge prioratí. Un paisatge dreçat sobre gresos triàsics, certament, però encara més sobre calcàries compactes mesozoiques i conglomerats cenozoics, sobre granits i dics magmàtics i, particularment, sobre el gran basament paleozoic i els esquists metamòrfics associats, les característiques pissarres del Priorat (‘llicorelles’ i ‘saldons’, en la terminologia local).

El paisatge és el rostre del territori. És un algorisme socioambiental, més enllà del biaix merament estètic amb què sovint es considera. Al Priorat, l’activitat tectònica i l’acció erosiva i sedimentària han conformat aquesta geomorfologia “cataclismàtica” sobre la que ha prosperat tot el mantell biòtic de flora i fauna, però és l’activitat transformadora dels humans qui ha acabat configurant el paisatge tal com avui el veiem. Un paisatge indissociable, altrament, dels seus tres principals conreus: l’ametller, l’olivera i la vinya. En definitiva, el paisatge prioratí és geologia al descobert i flora treballada.

Un paisatge cultural d’artesania amb dos vectors tothora presents: l’esforç i la miniatura. Té components escenogràfics imponents, com la Serra del Montsant, però sobretot es caracteritza pel bigarrat mosaic de petites peces impossibles. Nomes l’obstinació humana ha pogut convertir aquesta orografia accidentada i gasiva en aigües en un paisatge agroforestal i també miner, en una blonda de parcel·les diminutes de boscos i conreus, cosida per una intricada xarxa de camins sinuosos i costeruts. Un paisatge laboriós, fet d’engrunes i metamorfosis, coherent amb la preexistència d’una litologia igualment metamòrfica, premonitòria. Per això exigeix una lectura atenta, de distància curta, capaç de veure-hi la rica complexitat que s’amaga sota un cert hermetisme superficial. Geodiversitat i biodiversitat agermanades, doncs, exaltades per una estrènua acció antròpica, és a dir cultural. Esforç, miniatura i diversitat metamòrfica per a un paisatge d’artesania: l’essència del Priorat.

Per acabar entendre’l, hem de girar la mirada cap a la cartoixa d’Escaladei, al raiguer del Montsant. Els monjos fundadors, provinents de la Provença, hi reintroduïren la vinya ja a la baixa edat mitjana, devers el segles XII o XIII (episòdicament, ja s’havia conreat al Priorat en èpoques protohistòriques). La llicorella esmicolada al cor de l’actual comarca o els pedregosos sòls calcaris del Montsant (localment anomenats ‘pinyolencs’) es revelaren apropiats per a la vinya i l’olivera. Vinyes i olivets, i també ametllerars i petites hortes, anaren desplaçant els antics boscos i garrigues. Gràcies a això, la població anà creixent, baldament els delmes monacals es fessin feixucs i la subsegüent animadversió envers els cartoixans no parés d’incrementar-se amb el transcurs dels segles.

En tot cas, els camps planers escassejaven, la major part del territori presenta pendents superiors al 20%. Generació rere generació, els prioratins esgraonaren els vessants per tal d’obtenir feixes de terra plana conreable. Aquesta pràctica, bé que compartida amb altres indrets de la Mediterrània o comparable als famosos ‘andenes’ dels Andes o a les terrasses arrosseres de l’Àsia sud-oriental, presenta al Priorat central diverses singularitats. Es tracta de feixes contingudes per parets (‘marges’) fetes amb lloses de llicorella. Feixes de pissarra esmicolada, doncs, retingudes per marges de pissarra seca, una colossal exhibició d’arquitectura agronòmica que endreça el “cataclisme” i el fa encara més evident. Unes feixes, altrament, estretes fins a l’exageració, destinades a una agricultura d’artesania. Un paisatge únic, mineral i potent, relligat per una fina teranyina de camins de bast o carreters.

La vinya fidelitza el pagès. Exigeix atenció en totes les èpoques de l’any. Els ceps, a més, envelleixen amb l’agricultor que els planta. Quan, a sobre, prosperen en geografies tan singulars com les del Priorat, configuren un paisatge cultural de primera magnitud. Per això diem que el Priorat central i el Montsant són flora treballada. Flora agronòmica que, de generació en generació, ha navegat per damunt dels segles conformant un paisatge que podríem qualificar de vitimineral. Oleovitícola i també mineral, en efecte. Per això parlem de geologia al descobert a més de flora treballada.

Al Montsant, amples extensions de conglomerats i calcàries compactes aflorants fan de contrapunt blanquinós a les rovellades llicorelles prioratines. L’emcimbellat poblet de Siurana, l’últim reducte andalusí a Catalunya (el castell de Šibranā resistí fins a l’any 1154), es dreça sobre imponents espadats calcaris assentats sobre gresos rojos igualment aflorants, una successió estratigràfica espectacular. En tota aquesta zona, alguns camps relativament dilatats hi disminueixen el pes de les feixes. Oliveres i ametllers, fins i tot avellaners, hi comparteixen territori amb la vinya. Tot plegat suma encara més diversitat al paisatge. Camps que contemplen els immensos espadats de roca nua i s’avenen a conviure amb retalls de bosc considerable. El Montsant és l’altre Priorat. O el primer Priorat, perquè és al Montsant on prosperà la cartoixa que donà nom a la comarca: el Priorat de Scala Dei. Per això un i altre no poden dissociar-se: fa deu segles que viuen junts.

Priorat i Montsant-Siurana: les dues cares d’un paisatge antic i únic. Un paisatge patrimonial que compendia l’univers cultural mediterrani. Garantir-ne la funcionalitat i la preservació és un repte col·lectiu. Un repte per a tots el que, aquí o més enllà, en som hereus i beneficiaris.

Ramon Folch
Doctor en biologia, socioecòleg
Membre acadèmic d’ecologia vegetal de l’Institut d’Estudis Catalans
Ex-consultor ambiental de la UNESCO

Novembre 2016