L’infant Pere: el comte de Prades que dirigia la Corona
Des del castell de Falset, com a comte de les Muntanyes de Prades, l’infant Pere d’Aragó i Anjou (fill del monarca Jaume II el Just de Catalunya-Aragó i Blanca de Nàpols) es va convertir en un dels personatges més influents del segle XIV a Catalunya i en una peça clau de la diplomàcia i l’expansió al Mediterrani de la Corona Catalano-Aragonesa. “És un personatge essencial per entendre la història social, cultural, política i econòmica del segle XIV a Catalunya. Més encara, si tenim present que, com a comte de les Muntanyes de Prades, vivia al castell palau de Falset, el qual es va convertir en la seva residència habitual i per tant, físicament, estava allunyat de la cort reial barcelonina”, escriu Albert Martínez Elcacho, un dels autors del llibre L’infant Pere d’Aragó i Anjou: “molt graciós e savi senyor”.
Nascut el 1305 a Barcelona, l’infant Pere d’Aragó i Anjou va esdevenir comte de les Muntanyes de Prades l’any 1342, arran d’una permuta amb el seu germà petit Ramon Berenguer. És llavors que va establir el seu palau al castell de Falset i va estrenar una nova situació política: a més de comte de Ribagorça i senyor de diversos castells, llocs i viles del Regne de València, va esdevenir comte de les Muntanyes de Prades i senyor de la baronia d’Entença.
És des de Falset i en plenitud de la seva vida, que “l’infant Pere durà a terme les actuacions més decisives i remarcables pel que fa als afers polítics, sobretot vinculades amb les qüestions de Castella, Mallorca, Sardenya i les relacions amb la Santa Seu” (escriu E. Juncosa en el llibre esmentat).
L’infant Pere exerceix com a mà dreta del Rei, com un veritable “alter ego” d’una enorme influència, tant pel que fa a la inspiració com a la direcció de la política catalano-aragonesa. La seva actuació com a lloctinent, ambaixador, capità general, mediador, tutor, canceller, senescal, majordom i assessor “prudent, lleial i savi” són una una bona mostra de la seva influència enorme. Fins al punt que es guanya el respecte, la confiança i l’admiració d’alguns dels personatges de més relleu de la seva època, que el van recompensar amb tot un reguitzell de títols i honors. ”L’estimat fill, el noble Pere, infant vostre (...), abunda en tal discreció i eloqüència gràcia que qualssevol afers que la vostra excel·lència li encomanés sabria exposar-los amb paraules tan ben disposades com prudent en fóra l’execució”, li va escriure el Papa Joan XXII al Rei Jaume II, el seu pare.
La seva obra política a la Cort és ingent. Per exemple, el 1354, el Rei Pere III decideix que sigui el seu oncle, l’infant Pere, qui dirigeixi la Corona en la seva absència, mentre el monarca viatja al Regne de Sicília. “Durant els 15 mesos d’absència del Rei (...), l’infant Pere governa amb l’ajuda dels funcionaris reials i de tres consells instituïts a les capitals generals dels seus territoris” (sentencia A. Beauchamp). És a dir, mentre és Comte de Prades, l’infant Pere exerceix com a màxima autoritat reial, en representació de sa majestat.
Bon coneixedor del Mediterrani, els historiadors apunten que devia ser a l’illa de Sardenya on l’infant Pere va ser plenament conscient del potencial que podia tenir l’explotació de mines de plata al comtat de les Muntanyes de Prades. De fet, l’infant Pere (un cop establert a Falset per voluntat pròpia, en haver permutat el comtat de Prades amb el seu germà) potencia l’activitat minera, que passa de testimonial a tenir una important transcendència econòmica. “La seva diligència va ser notable: va llogar gent perquè cerquessin minerals d’argent, va fer venir tècnics especialistes de Sardenya, va encarregar al seu conseller i escrivà que gestionés tota l’activitat i va promulgar ordinacions per regular-ho” (escriu Martínez Elcacho). El rendiment de les mines es va disparar. Sense l’impuls miner de l’infant Pere, no s’entén l’expansió minera medieval a la comarca del Priorat, sota la direcció i assessorament d’especialistes portats expressament de Sardenya.
Com a canciller reial, la seva obra també va ser renovadora i filla de la seva alta cultura mediterrània. El 1342 organitza la seva cancilleria per oficines o “diwans”, segons una tradició que arriba des de Pèrsia a través dels califes abàsides a tota la Mediterrània. Segons M. Romero, “la impressionant abundància de registres conservats de la camcilleria de l’Infant Pere és un símptoma clar del títol de l’obra de J.L. Austin How to do things with words o com governar sense espasa”.
Es converteix, per tant, en el modernitzador de la cancilleria reial de la Corona catalno-aragonesa. Cal que siguem conscients que, a l’època, tots els poders jurisdiccionals (reis, bisbes, senyors) redactaven, formulaven i segellaven els seus escrits, cartes i diplomes (com a eines de govern) en una oficina dita cancilleria, que era l’òrgan específic de l’expedició de tots els documents oficials de papes, reis, emperadors i senyors laics o eclesiàstics. La cancilleria era el rovell de l’ou de la Cort.
Com a home d’alta cultura –a banda de poeta i tractadista polític–, descobertes historiogràfiques recents el presenten com a promotor artístic d’una obra excepcional: l’acabament del Saltiri anglocatalà, un còdex miniat excepcional que es conserva a la Biblioteca Nacional de França de París. Deutor de l’art bizantí, el llibre que ens ocupa és la tercera i darrera còpia d’una sèrie de saltiris realitzats a Canterbury a final del segle XII. El saltiri, però, per raons desconegudes, va quedar inacabat. No va ser fins al cap de 150 anys que va ser finalitzat per mediació de l’infant Pere, qui va encarregar personalment a Ferrer Bassa (un pintor cèlebre en l’òrbita de la corona catalano-aragonesa) que el completés amb noves il·lustracions, que és tal com ens ha arribat als nostres dies.